Bruixa de dol III
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Comentari Bruixa de dol III:
Tracta d’un mirall que reflecteix a l’autora, i en el mirall hi veu la pròpia solitud, aquest poema tracta de la solitud de l’autora. Trenca el mirall perquè no li agrada el que veu, no li importa trencar-lo. Ella va cap a l’escola trista, i és marca els seu propis límits.
Ara la lluna riu, i el núvols son negres, com si estiguessin de dol, dins de l’autora, també es de nit, cada vegada ella se sent més negra.
En els dos tercets, parla de que llença la seva tristor i decideix canviar el seu estat d’ànim, ella pren el cor de la lluna, en ensenya l’imatge de les cartes, i és un joc solitari.
Publicar un comentario